Tocant al peu mateix de l’indret on visc, m’atura un personatge i em diu que, de la meva casa, no en conec gairebé res, i, assenyalant-me un portal, em convida a entrar-hi. Ens trobem davant una estança decorada amb elements hipnagògics. Semblaven l’obra plàstica d’un bus pres per la dèria de cercar formes inèdites entre els elements submarins. No sabia què pensar-se, ni què imaginar-ne. El fet és que jo flairava estranyes sals marines. Hauria pogut suposar que hi havia mobles onírics emprats en temps desconeguts per nosaltres i dels quals les cròniques locals no parlen. Vaig afanyar-me a empènyer el personatge a sortir d’aquell indret i, amb quatre passes, em deixa al cancell del meu estatge, on entro gairebé amb els ulls clucs. Però, tot esforçant-m’hi, m’adono que la sala que fa d’escriptori i de menjador ensems era ocupada per una mecanògrafa.

J.V. Foix, Cròniques de l’ultrason. L’estació. Ed. L’Amic de les Arts. Quaderns Crema